“Sens dubte, l’obra mestra de Mozart és La flauta màgica, en què es va revelar com el gran mestre alemany. En aquesta obra, quasi tots els gèneres, des del lied fins al coral i la fuga, troben el seu lloc” - Ludwig van Beethoven
La flauta màgica és l’última de les òperes de Mozart i és considerada per molts com la seua obra més reeixida. Aquesta temporada, el Palau de les Arts Reina Sofia ens ofereix l’oportunitat de redescobrir l’òpera mestra de Mozart i una de les pàgines més importants de la història de la música, La flauta màgica. El mateix nom de l’òpera pot evocar una infinitat d’imatges alegres i juganeres, eixides directament del meravellós univers que envolta l’obra de principi a fi. Tal vegada ja puga sentir la Reina de la Nit llançant la seua sèrie de virtuoses vocalitzacions —sens dubte les més famoses de l’òpera. Tanmateix, aquests efectes teatrals i aquestes àries encomanadisses, tan típics de l’empenta del compositor vienés, són molt diferents de les altres òperes a les quals estaven acostumats els contemporanis de Mozart. Descobrisca hui què fa que La flauta màgica siga tan única, tan encantadora i que li permet, quasi 230 anys després de la seua estrena, conservar la seua aura de misteri.
Quan en 1791 Mozart va acceptar l’oferta d’Emanuel Schikaneder de compondre una òpera amb el seu llibret, no estava davant d’una proposta com qualsevol altra. Acostumat a veure les seues òperes representades en els impressionants teatres d’òpera del centre de la capital, La flauta màgica va ser concebuda per a ser estrenada en el modest teatre de fusta del seu llibretista, el Theater auf der Wieden, situat als afores de Viena. Mozart, avesat a presentar la seua música a un públic d’aristòcrates i burgesos adinerats, devia ara concebre una obra per a un públic divers, popular i menys familiaritzat a l’exercici de l’escolta. Malgrat tot això, Mozart va guanyar l’aposta i l’estrena va ser un rotund èxit que arriba fins als nostres dies.
A Mozart, compositor que havia portat l’òpera a la italiana a Viena al lloc que corresponia, se li demanava ara que componguera una òpera per a ser cantada en alemany. I és més, lluny de reprendre els temes clàssics de les seues òperes anteriors, l’argument de La flauta màgica fa un gir popular i s’inspira en la cultura de la llengua en què es canta, és a dir, en els contes de fades germànics i austríacs. Ens trobem davant un Singspiel que s’assembla —salvant les distàncies— a una mena de sarsuela amb nombroses parts parlades. El món del misteri i el fet meravellós s’entrellacen mitjançant personatges audaços, divertits, malvats i entremaliats, en un escenari on la naturalesa és omnipresent.
El complex llibret de Schikaneder conta la història d’un príncep, Tamino, que perseguit per una serp s’interna en els dominis de la Reina de la Nit. Aquesta li mostra un retrat de sa filla Pamina, que ha sigut segrestada per Sarastro. Tamino, lògicament, s’enamora bojament de Pamina i la Reina de la Nit li promet la seua mà si és capaç de rescatar-la. Tamino s’endinsa juntament amb Papageno —l’home ocell— en els dominis de Sarastro disposat a rescatar a Pamina i prompte s’adona que ha sigut manipulat per qui és la vertadera encarnació del mal, la Reina de la Nit. Tamino supera una sèrie de retorçudes proves. Fins i tot se li prohibeix parlar amb la seua estimada, per la qual cosa ella vol llevar-se la vida! Tots els atzars als quals Tamino se sobreposa representen un camí de despertar espiritual que el porten finalment a reunir-se amb la seua estimada, fet que representa el triomf del bé sobre el mal.
Mozart tenia diferents raons per a buscar un gir nou en la seua manera de compondre òpera. La primera és que, als 35 anys, amb una llarga carrera a l’esquena, la desaparició del seu mecenes Joseph II fa que la quantitat d’encàrrecs que rep disminuïsca notablement.
Es dona, a més, la circumstància, set anys arrere, que Mozart se sent atret pels valors il·lustrats i comença un acostament a la maçoneria. És per açò que La flauta màgica es considera una òpera maçònica, ja que molts crítics hi interpreten un clar missatge de tolerància, descobriment i elogi del coneixement.
Molts especialistes han analitzat l’obra i han trobat referències maçòniques, tant en les proves que Tamino i Papageno han de passar durant el seu viatge, que es presenta com un viatge iniciàtic, com en la contínua oposició entre el dia i la nit, el bé i el mal, simbolitzada per un antagonisme constant entre la Reina de la Nit i Sarastro. Mozart va decidir així crear una òpera que pot entendre’s de dues maneres diferents: en una primera lectura, és fàcil veure-la com una interpretació laica de l’òpera alemanya, coneguda com a Singspiel; però per als iniciats, queda clar que La flauta màgica pot llegir-se a la llum dels símbols maçònics, omnipresents tant en la música com en la trama.
Malgrat tota la complexitat simbòlica, l’última òpera de Mozart es va compondre en menys de sis mesos, ací hem de remarcar l’anècdota del fet que la genial obertura es va compondre un dia abans de l’estrena. L’entusiasme de Mozart era inusitat, impulsat sens dubte pel desig de portar a escena les seues idees innovadores, i tal vegada també per la urgència de la seua situació. Ja malalt, el compositor va haver de complir diversos encàrrecs que li van arribar alhora: va compondre La clemència de Titus per a la coronació de Leopold II, o el rèquiem que va quedar inacabat. Aquest nou èxit, en el seu ocàs, no li va facilitar la vida: massa dèbil i sobreexcitat, només va poder dirigir dues estrenes de La flauta. No obstant això, a pesar del seu estat, no va dubtar a colar-se entre el públic amb molta regularitat per a assistir a la resta de representacions. Es diu fins i tot que les va seguir totes, mentalment, fins al dia de la seua mort. Totes les nits, a l’hora assenyalada, repetia al llit: "És l’hora de l’ària de la Reina de la Nit... Aquí ve Sarastro...".
